Aquest article de Luis Roca Jusmet forma part del llibre col.lectiu La filosofia com a forma de vida ( La Busca edicions, 2013)
1.INTRODUCCIÓ : UN DEBAT POSSIBLE
QUE ES TORNA IMPOSSIBLE.
Des de perspectives i trajectòries
diferents, dos filòsofs francesos, Pierre Hadot i Michel Foucault, han intentat
extreure, encara que a partir de projectes ètics diferents, el que podem
aprendre de les escoles filosòfiques grecorromanes clàssiques. Nascuts amb pocs
anys de diferència (Hadot al 1922, Foucault al 1926) fins a molt tardanament no
varen coincidir en els seus interessos. Michel Foucault neix en una família
burgesa i conservadora de la ciutat de Poitiers i va tenir una infància
típicament burgesa i una educació catòlica. L'any 1943 aprova el batxillerat i
es trasllada a París per entrar a l'ENS, examen que no aprova, encara que per
influència dels seus pares entra al Liceu del barri Llatí. A través del seu
mestre Jean Hypolitte rep una formació filosòfica inicial bàsicament
hegeliana. L’any 1946 entra a l'ENS, on és un estudiant insociable i
conflictiu, amb una homosexualitat mal portada per la intolerància de l'entorn.
Estudia els corrents de moda a França, que són la fenomenologia i
l'existencialisme. Es fa amic i es forma amb l'historiador de la ciència
Georges Canhilheim, molt crític amb la psicologia, disciplina que amb la
psiquiatria interessa molt a Foucault. Políticament entra al PCF per
influències del filòsof marxista Louis Althusser, però no es compromet
pràcticament en una militància activa. Coneix i fa amistat amb Paul
Veyne, un historiador molt lúcid del món antic grecollatí i amb Georges
Dumézil, un dels iniciadors del estructuralisme amb l'estudi dels mites i les
religions indoeuropees.
Foucault
presenta una tesi sobre Kant, de qui recollirà el terme arqueologia, que serà la noció que orientarà la seva reflexió
crítica sobre el saber. Publica durant els anys 60 els seus llibres sobre l'
arqueologia del saber. Però en la formació de Foucault hi ha bàsicament una
doble línia d'influències claus : d'una banda Maurice Blanchot i Georges
Bataille (a través dels quals accedirà a Nietzsche) i per una altra
l'estructuralisme de Levi-Strauss i de Georges Dumeziel. L'any 1966 aconsegueix
una plaça de professor a Tunísia, en un context de grans revoltes estudiantils,
i al 1968 torna a París després de les revoltes de maig del 68. Aconsegueix una
plaça a la Universitat de Nanterre com a professor de Psicologia, però poc
després prefereix donar Filosofia a la Universitat de Vincennes. Dóna suport
als estudiants radicals i entra en contacte amb els maoistes de Gauche
Prolétarienne. Al 1970 aconsegueix una càtedra en el College de France que
havia deixat vacant el seu amic Jean Hyppolite. En els anys 70, sota una clara
inspiració nietzscheana, desenvolupa els seus treballs sobre la seva la
genealogia del poder. Comença llavors el compromís polític de Foucault en els
GIP (Grup d'informació de les presons) i participant en lluites concretes, com
la defensa dels lluitadors antifranquistes condemnats a mort. L'any 1975 viatja
a Califòrnia, paradís gai de la tolerància, i el 1968 a Tòquio, on experimenta
la meditació zen. Al 1976 comença un projecte contínuament revisat: La història
de la sexualitat. En els anys vuitanta Foucault reorienta el seu projecte d'una
Història de la sexualitat i dedica
els volums 2 i 3 bàsicament a les
tecnologies del jo al servei de la vida com a obra d'art. Ho fa a partir
del seus estudis sobre els clàssics grecollatins. L’any 1982 donarà un
seminari en el College de France en aquesta línia que titularà L'hermenèutica del subjecte. Morirà de
sida l'any 1984 (Eribon, 2004).
Pierre Hadot neix l’any 1922 a París en una família petitburgesa, de
mare molt catòlica i pare escèptic. Poc després la seva família marxa a Reims,
on viurà fins l'any 1954. La seva educació va ser molt religiosa i va
patir durant la seva infància una salut molt delicada. A l'adolescència va
tenir experiències místiques i també es va acostar a la filosofia, entenent-la
sempre com a una experiència transformadora. Als 15 anys entra al
Seminari i als 17 aprova el batxillerat i comença les lectures de
grans místics (com Sant Joan de la Creu i Teresa de Àvila) El 1944 s'ordena
sacerdot i es forma filosòficament en una línia tomista, encara que s'interessa
per la poesia de Rilke i per la filosofia de Bergson, Heidegger i Nieztsche.
També influeix sobre ell l'existencialisme, amb el que busca una conciliació
des del tomisme que troba a Jacques Maritain. L'any 1949 entra al CNRS i
comença a separar-se del món eclesiàstic: d’una banda, s'ha independitza
econòmicament i d’altra banda s’hi distancia existencialment quan Pius XI
condemna la filosofia de Teilhard de Chardin. Més tard, l'any 1953, deixarà els
hàbits i es casarà per primera vegada, matrimoni poc afortunat que acabarà en
una separació onze anys més tard. L’any 1953 comença a estudiar en profunditat
història i filologia, per així poder estudiar millor els textos antics. En els
anys 1958-60 forma part del grup Esprit dirigit per Paul Ricoeur, descobreix
Wittgenstein i entra en contacte de la mà del seu amic l'islamista Henri Corbin
amb el grup Eranos. En aquest temps
es dedica bàsicament a l'estudi de Plotí (al qual dedicarà vint anys de la seva
vida, traduint i elaborant la seva tesi doctoral) i en general als textos de la
filosofia antiga. Defineix la filosofia com a forma de vida i com
exercici espiritual per a la transformació interior. La seva tesi és que els
exercicis espirituals cristians provenen de les antigues pràctiques
grecollatines. L'any 1964 és nomenat director de l'École Pràctiques de Hautes
Études, secció Ciències Religioses. Coneix Ilsetrud Marten, amb la qual es
casarà dos anys després i que serà molt important en l'evolució del seu
pensament. Amb ella formarà també una família estable que l'acompanyarà fins al
final dels seus dies. L'any 1982 entra com a professor al College de France,
precisament a instàncies de Michel Foucault, fins l'any 1991, que es jubila.
Poc després de complir els 80 anys, rep el doctorat honoris causa de Laval
(Quebec). Morí l'any 2009, als 87 anys. (Hadot, 2009; Bosch-Veciana, 2010).
La mort prematura de Foucault va malmetre un debat que podia haver estat
molt fructífer. Mentre les referències de Foucault a Hadot són puntuals i
acadèmiques, Pierre Hadot formula després de la mort de l'anterior una crítica
respectuosa però clara al seu plantejament. Sens dubte hi ha un debat de fons
molt interessant sobre la manera com tots dos defensen la filosofia com a forma
de vida i en com interpreten els antics segons les seves diferents
perspectives. El debat que filosòficament seria possible i fecund es torna
materialment impossible. És curiós comparar com trajectòries tan diferents
poden convergir en la maduresa, a partir de l'interès mutu que manifesten a
partir de 1980 (en aquest moment Pierre Hadot fa 58 anys i Michel Foucault 54).
Les vides de Pierre Hadot i de Michel Foucault, tot i ser de la mateixa
generació i d'un origen social relativament similar (famílies conservadores de
la petita o mitjana burgesia) són radicalment diferents. Hadot té un caràcter
estable i una vida relativament convencional, mentre que Foucault té una
personalitat difícil i tortuosa i una vida bastant inestable, movent-se sempre
en els límits de la transgressió. Però una comparació superficial podria fer-nos
creure que ens trobem davant de l'oposició entre un filòsof acadèmic (
suposadament Hadot) confrontat a un altre antiacadèmic (que seria
Foucault). Però aquesta dicotomia és falsa, ja que tots dos són alhora
acadèmics i antiacadèmics. Els dos es dediquen a treballar en institucions
acadèmiques i s'impliquen en elles. Però també els dos tenen una concepció de
la filosofia que va molt més enllà de l'acadèmic. Per tots dos, encara que de
diferent manera (Hadot ho diu explícitament i Foucault de manera més obliqua)
la filosofia és una forma de vida i una experiència . La seva formació
filosòfica és, d'altra banda, radicalment diferent. Gairebé podríem dir que
Hadot es forma en les tradicions que Foucault odia (l'escolàstica, la
fenomenologia i l'existencialisme ). A Foucault tampoc l' interessa inicialment
la filosofia antiga, que des de sempre ha apassionat a Hadot. La filosofia de
Hadot té una continuïtat i en ella troba la seva coherència; mentre que a
Foucault la coherència és buscada treballosament des de la discontinuïtat de
les crisis i des de les ruptures. Els mètodes filosòfics d’ambdós són molt
diferents. El de Pierre Hadot és un mètode filològic rigorós, d'anar a les
fonts, de mantenir la fidelitat a l'autor per entendre el que va voler dir a través
del text. Critica allò que es vulgui interpretar lliurement en els textos com
si fossin independents dels seus autors (Hadot 1990; Hadot 2004; Bosh-Veciana,
2010). Foucault defensa la lectura dels textos que Hadot criticava i ell mateix
reconeix les seves limitacions filològiques (1987). Malgrat això, Hadot sempre
respectà Foucault.